Amb una tassa gegant de cafè -de filtre, evidentment- i un tros de strawberry cheesecake boníssim com a postres del nostre dinar, us anàvem a parlar d'alguns dels grans tòpics americans. El Second Cup, l'alternativa canadenca a l'Starbucks, semblava el lloc ideal per parlar de totes aquelles coses que tenim a l'imaginari col·lectiu de la societat americana i que hem pogut comprovar durant el temps que portem aquí. Però en voler començar ens hem adonat que és un tema massa complicat i que ens plantejava masses contradiccions com per tractar-lo de manera banal a una entrada d'un blog.
Així doncs, hem pensat que seria millor parlar sobre aquelles coses típiques del Quèbec i que el distingeixen de la resta. Cal tenir en compte que estem vivint al Quebec, la part francòfona del Canadà, amb unes arrels diferents tant dels altres estats membres de la confederació canadenca com dels seus veïns del sud -els Estats Units-, que s'ha encarregat de conservar al llarg de la història. Quebec sempre ha mirat cap a Europa, molt més que cap a Amèrica, malgrat no poder evitar les influències de la societat americana (anglòfona), cada cop més evidents.
No us espanteu, que no farem un "copy-paste" de la Wikipedia i us clavarem un rotllo de 300 pàgines sobre població, accidents geogràfics, història, política i economia del Quebec; Si us interessa ho podeu fer vosaltres mateixos (Vull saber més sobre el Quebec...). Nosaltres ens limitarem a parlar d'experiències i curiositats que, pel que hem pogut comprovar o ens han explicat durant el temps que portem aquí, distingeixen el Quèbec.
El menjar, els horaris, les taxes, les festes o la llengua són alguns dels temes que ens han passat pel cap de moment. Parlar de tots en una sola entrada seria massa, així que la primera la dedicarem a la llengua, un tema que per si sol ja donaria per escriure tants llibres com per omplir tota una biblioteca.
Si pensàveu anar a Montreal per millorar el vostre anglès, plantegeu-vos que potser no és el millor lloc. Bé, potser si, tot depèn de amb qui et relacionis. L'única llengua oficial al Quèbec és el francès, a diferència de la resta d’estats, on comparteix oficialitat amb l’anglès. Això vol dir que si una persona del Quebec va a British Columbia –a la costa oest del Canadà, on la major part de la població parla únicament anglès- pot ser atès també en francès a qualsevol dels organismes oficials. El cas de Montreal és especial: la llengua principal de la major part de la població és el francès, però hi ha una comunitat anglofona molt important, que fa que la major part dels seus habitants siguin bilingües. Així doncs, pots sobreviure perfectament només parlant anglès, això depèn de l’interès, la sensibilitat i el respecte que demostri cadascú per la cultura i la societat quebecois.
La coexistència d'aquestes dues llengües fa que en certa manera la societat també estigui dividida. Anys enrere, es deia que la ciutat estava partida en dos: a l'est del carrer Saint Laurent, que va de nord a sud, estaven els barris francòfons com Plateau, Viau i Vieux-Montreal, mentre que a l'oest, s'instal·laven les comunitats angleses, en barris com el de Westmount o, més recentment, Nôtre-Dame-de-Grace (NDG pels anglòfons).
Aquesta separació es fa evident també en temes com la educació, havent-hi escoles on la llengua francesa és la principal, però també d’altres en les que les classes es fan principalment amb anglès. Al Quebec la educació pública és tota en francès, tenint l’anglès únicament com a llengua estrangera, mentre que són les escoles privades o concertades on s’educa en anglès. També a nivell universitari es fa distinció entre aquelles universitats anglòfones –McGill i Concòrdia- i les francòfones –Université de Montreal i la UQAM.
Potser no seriem tant conscients de tota la problemàtica de la llengua si, un dels primers dies no ens haguéssim trobat al mig d’un acte organitzat pel Moviment Francès a Montréal i altres entitats que hi donaven suport. Imagineu-vos un pavelló d’esports ple fins dalt, amb gent fora perquè no hi cabia ningú més, i a dins actuacions de tota mena: música, humor, teatre, poesia i vídeos de suport a aquest moviment des de diversos indrets de Quebec i del món. Les banderes quebequeses –i alguna de catalana, grenlandesa i escocesa- onejaven a la platea cada vegada que s’acabava una actuació, amb els crits de suport de tots els assistents. Una de les coses que més ens va cridar l’atenció va ser el tipus de públic que hi havia: gent de totes les edats i d’origen diferents units per la mateixa causa.
Les similituds que hi poden haver entre la situació de Catalunya i la del Quebec van ser la nostra carta de presentació. En un auditori ple fins dalt, només va fer falta dir a la persona indicada que érem d’un mitjà de comunicació català, i ens obrissin les portes de bat a bat, fent-nos un passadís entre els quebecois, mentre cridaven: “les catalans, les catalans...!”. Una situació ben curiosa, així que el mínim que podíem fer era dedicar una entrada al bloc a explicar la situació de la llengua.
